Publish at Calaméo or browse others.
dimarts, 1 de febrer del 2011
dimarts, 25 de gener del 2011
LA NARRATIVA POLÍCIACA A ESPANYA: (MANUEL VÀZQUEZ MONTALBÁN)
Manuel Vázquez Montalbán va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1939 al carrer Botella del barri barceloní del Raval, en el si d'una humil família republicana. Va ser el fill únic d'una modista i d'un militant del PSUC a qui no va conèixer fins que va complir 5 anys, ja que es trobava a la presó després de ser capturat a la frontera.
Va realitzar estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i de Periodisme a l'Escola de Periodisme de Barcelona, contravenint els desitjos del seu pare, que esperava que fos oficinista, i la seva pròpia idea juvenil de treballar en un taller mecànic.
El seu recorregut literari neix al 1966 amb el seu primer i únic fill Daniel, fruit del matrimoni amb Ana Sallés el 1961, a qui va conèixer a la universitat i que el va precedir en el seu ingrés al PSUC.
El 1967 publica el seu primer llibre de poemes, una educació sentimental, que amb la seva següent poemari, moviments sense èxit (1969), li va valer ser inclòs en la cèlebre antologia obra de Josep Maria Castellet Nueve novísimos poetes apareguda el 1970. Un any abans, el 1969, havia publicat la seva primera incursió narrativa, la col.lecció de relats Recordant a Dardé.
Publicà el 1972 la novel Jo vaig matar a Kennedy, on per primera vegada apareix l'investigador privat Pepe Carvahlo. Carvahlo tornaria per quedar-se, ja com a protagonista, en Tatuatge (1974) ia partir d'aquí es convertiria en el personatge central de l'obra narrativa de Vázquez Montalbán, ell que li donaria fama internacional i el auparía com un dels mestres del gènere negre. El 1979, la tercera novel protagonitzada per Carvahlo, Els mars del sud, el fa creditor al Premi Planeta I, dos anys després, al Prix Internacional de Littérature Policienne (París 1981).
Al llarg de la seva vida, destaquen el Premi Nacional de Narrativa el 1991 per Galíndez, novel fruit d'una exhaustiva investigació al voltant de la desaparició el 1956 i posterior desaparició a Santo Domingo, per ordre del dictador Trujillo, del dirigent basc que dóna nom al llibre, Galíndez també rebria el Premi Europeu de Literatura el 1992, després d'això, el 1994, li seria concedit el Premi de la Crítica per El estrangulador, que transcorre en un manicomi penitenciari, on purga condemna el criminal del títol, que mentre recorda la seva pròpia història llança una furiosa andanada contra el món, finalment, el 1995, en reconeixement a tota la seva obra és guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres.
Amb motiu del 25 aniversari del naixement de Pepe Carvahlo, al febrer de 1997 va tenir lloc a Barcelona, concretament al restaurant Casa Leopoldo, un dels favorits de l'escriptor, una festa a la qual van assistir multitud d'amics i personatges de la cultura espanyola. Al llarg d'aquest any es van succeir innombrables actes commemoratius en honor del seu més famosos personatge.
En 2000 presenta a Mèxic el reportatge Marcos, el Senyor dels Miralls en la qual mostra la personalitat del principal cap de la guerrilla zapatista. Aquest mateix any rep el Premi Grinzane Cavour per tota la seva carrera literària i és objecte d'un homenatge realitzat per la Fira del Llibre de Madrid.
Mor el dia 18 d'octubre víctima d'una aturada cardíaca a l'aeroport de la ciutat de Bangkok, Tailàndia. Aquest mateix any, al novembre, apareix publicat el seu últim assaig, una llarga dissecció dels vuit anys de govern de José María Aznar titulada La aznaridad. Per l'imperi cap a Déu o per Déu cap a l'imperi.
Al gener i març de 2004 es publiquen els dos volums de Milenio, darrera de les aventures del detectiu Carvahlo, que Manuel Vázquez Montalbán deixés inèdita a la seva mort.
LA NOVEL.LA POLICIACA A ESPANYA
Els primers intents seriosos en la postguerra espanyola per fer novel policial deixant a part prehistòries no van arribar influïts per la novel la negra nord-americana, sinó per Simenon en tot cas.
Així, Mario Lacruz es va inventar L'innocent, Tomás Salvador que per la seva professió de policia i la seva vocació per la novel d'acció i realista portava molt avantatge publicava Els atracadors i El toll, i finalment Francisco García Pavón explotava el costumisme manxec empeltat en un personatge en principi original: el Plini. Però Lacruz va interrompre la seva carrera com a novel.lista per a editar molt bé a altres novel.listes,i es feiA, per tant, pitjor, i García Pavón es repetia sense avançar massa. I així arribem a la fi del franquisme i els primers anys de la democràcia, en què una de les modes llançades entre les narracions polítiques o les històriques que més èxit tenen és la de la novel policial a la manera nord-americana, però també a l'espanyola, i que no ens agafin confessats, que és pitjor.
La novel policial espanyola va surgir partir dels setanta
El primer i el millor va ser Manuel Vázquez Montalbán, per descomptat, a qui un personatge d'una novel política Jo vaig matar a Kennedy-se li va independitzar per interpretar Tatuatge i es va convertir en el nostre comú patrimoni i amic Pepe Caarvalho, a qui ara, malauradament , li van a fer cara a la televisió. ¿Sobreviurà? És difícil creure-ho. Carvalho no té un altre rostre que el del seu creador, perquè a més no és altra cosa que un espectador tendre i amb certa sort, que desgrana les seves històries sense complicar massa la vida a la recerca d'arguments més o menys violents o sofisticats. En resum es tracta d'un savi i escèptic periodista que ha arribat a la maduresa de no intentar traspassar els seus deguts límits.
Després Vázquez Montalbán va arribar el diluvi. Fins a un britànic professor d'espanyol a Oxford, que s'oculta sota el pseudònim de David Serafín, ha creat un gènere de novel policial, no exactament negra, més simenoniana, lleument costumista també i amb certes dosis de detecció, escrita en anglès s'han traduït ja al castellà dues, amb el títol de Dissabte de Glòria i El metro de Madrid, en què es retrata amb humor, superficialitat i correcció anglosaxona les més aparents contradiccions de la transició democràtica espanyola. Però abunden els narradors abocats fatalment a la temàtica policial com Andreu Martín i Juan Madrid, oa buscar al seu través solucions d'altres camins, com la majoria de la resta esmentats.
Cal no oblidar,el mateix Raymond Chandler, que va traspassar la frontera, ho explica en una de les cartes: la novel policial necessita un truc artificial, una convenció infranquejable, per a seguir endavant.
D'aquí el problema que afecta als millors escriptors citats, Manuel Vázquez Montalbán, el mestre, o Eduardo Mendoza, el narrador millor dotat: no es creuen el gènere que utilitzen, no cauen en aquest parany de la convenció interior, necessiten sempre justificar mitjançant altres dades la cultura, la política, l'humor.
Aquests són els que falten. Edgar Llordella.
Manuel Vázquez Montalbán va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1939 al carrer Botella del barri barceloní del Raval, en el si d'una humil família republicana. Va ser el fill únic d'una modista i d'un militant del PSUC a qui no va conèixer fins que va complir 5 anys, ja que es trobava a la presó després de ser capturat a la frontera.
Va realitzar estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i de Periodisme a l'Escola de Periodisme de Barcelona, contravenint els desitjos del seu pare, que esperava que fos oficinista, i la seva pròpia idea juvenil de treballar en un taller mecànic.
El seu recorregut literari neix al 1966 amb el seu primer i únic fill Daniel, fruit del matrimoni amb Ana Sallés el 1961, a qui va conèixer a la universitat i que el va precedir en el seu ingrés al PSUC.
El 1967 publica el seu primer llibre de poemes, una educació sentimental, que amb la seva següent poemari, moviments sense èxit (1969), li va valer ser inclòs en la cèlebre antologia obra de Josep Maria Castellet Nueve novísimos poetes apareguda el 1970. Un any abans, el 1969, havia publicat la seva primera incursió narrativa, la col.lecció de relats Recordant a Dardé.
Publicà el 1972 la novel Jo vaig matar a Kennedy, on per primera vegada apareix l'investigador privat Pepe Carvahlo. Carvahlo tornaria per quedar-se, ja com a protagonista, en Tatuatge (1974) ia partir d'aquí es convertiria en el personatge central de l'obra narrativa de Vázquez Montalbán, ell que li donaria fama internacional i el auparía com un dels mestres del gènere negre. El 1979, la tercera novel protagonitzada per Carvahlo, Els mars del sud, el fa creditor al Premi Planeta I, dos anys després, al Prix Internacional de Littérature Policienne (París 1981).
Al llarg de la seva vida, destaquen el Premi Nacional de Narrativa el 1991 per Galíndez, novel fruit d'una exhaustiva investigació al voltant de la desaparició el 1956 i posterior desaparició a Santo Domingo, per ordre del dictador Trujillo, del dirigent basc que dóna nom al llibre, Galíndez també rebria el Premi Europeu de Literatura el 1992, després d'això, el 1994, li seria concedit el Premi de la Crítica per El estrangulador, que transcorre en un manicomi penitenciari, on purga condemna el criminal del títol, que mentre recorda la seva pròpia història llança una furiosa andanada contra el món, finalment, el 1995, en reconeixement a tota la seva obra és guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres.
Amb motiu del 25 aniversari del naixement de Pepe Carvahlo, al febrer de 1997 va tenir lloc a Barcelona, concretament al restaurant Casa Leopoldo, un dels favorits de l'escriptor, una festa a la qual van assistir multitud d'amics i personatges de la cultura espanyola. Al llarg d'aquest any es van succeir innombrables actes commemoratius en honor del seu més famosos personatge.
En 2000 presenta a Mèxic el reportatge Marcos, el Senyor dels Miralls en la qual mostra la personalitat del principal cap de la guerrilla zapatista. Aquest mateix any rep el Premi Grinzane Cavour per tota la seva carrera literària i és objecte d'un homenatge realitzat per la Fira del Llibre de Madrid.
Mor el dia 18 d'octubre víctima d'una aturada cardíaca a l'aeroport de la ciutat de Bangkok, Tailàndia. Aquest mateix any, al novembre, apareix publicat el seu últim assaig, una llarga dissecció dels vuit anys de govern de José María Aznar titulada La aznaridad. Per l'imperi cap a Déu o per Déu cap a l'imperi.
Al gener i març de 2004 es publiquen els dos volums de Milenio, darrera de les aventures del detectiu Carvahlo, que Manuel Vázquez Montalbán deixés inèdita a la seva mort.
LA NOVEL.LA POLICIACA A ESPANYA
Els primers intents seriosos en la postguerra espanyola per fer novel policial deixant a part prehistòries no van arribar influïts per la novel la negra nord-americana, sinó per Simenon en tot cas.
Així, Mario Lacruz es va inventar L'innocent, Tomás Salvador que per la seva professió de policia i la seva vocació per la novel d'acció i realista portava molt avantatge publicava Els atracadors i El toll, i finalment Francisco García Pavón explotava el costumisme manxec empeltat en un personatge en principi original: el Plini. Però Lacruz va interrompre la seva carrera com a novel.lista per a editar molt bé a altres novel.listes,i es feiA, per tant, pitjor, i García Pavón es repetia sense avançar massa. I així arribem a la fi del franquisme i els primers anys de la democràcia, en què una de les modes llançades entre les narracions polítiques o les històriques que més èxit tenen és la de la novel policial a la manera nord-americana, però també a l'espanyola, i que no ens agafin confessats, que és pitjor.
La novel policial espanyola va surgir partir dels setanta
El primer i el millor va ser Manuel Vázquez Montalbán, per descomptat, a qui un personatge d'una novel política Jo vaig matar a Kennedy-se li va independitzar per interpretar Tatuatge i es va convertir en el nostre comú patrimoni i amic Pepe Caarvalho, a qui ara, malauradament , li van a fer cara a la televisió. ¿Sobreviurà? És difícil creure-ho. Carvalho no té un altre rostre que el del seu creador, perquè a més no és altra cosa que un espectador tendre i amb certa sort, que desgrana les seves històries sense complicar massa la vida a la recerca d'arguments més o menys violents o sofisticats. En resum es tracta d'un savi i escèptic periodista que ha arribat a la maduresa de no intentar traspassar els seus deguts límits.
Després Vázquez Montalbán va arribar el diluvi. Fins a un britànic professor d'espanyol a Oxford, que s'oculta sota el pseudònim de David Serafín, ha creat un gènere de novel policial, no exactament negra, més simenoniana, lleument costumista també i amb certes dosis de detecció, escrita en anglès s'han traduït ja al castellà dues, amb el títol de Dissabte de Glòria i El metro de Madrid, en què es retrata amb humor, superficialitat i correcció anglosaxona les més aparents contradiccions de la transició democràtica espanyola. Però abunden els narradors abocats fatalment a la temàtica policial com Andreu Martín i Juan Madrid, oa buscar al seu través solucions d'altres camins, com la majoria de la resta esmentats.
Cal no oblidar,el mateix Raymond Chandler, que va traspassar la frontera, ho explica en una de les cartes: la novel policial necessita un truc artificial, una convenció infranquejable, per a seguir endavant.
D'aquí el problema que afecta als millors escriptors citats, Manuel Vázquez Montalbán, el mestre, o Eduardo Mendoza, el narrador millor dotat: no es creuen el gènere que utilitzen, no cauen en aquest parany de la convenció interior, necessiten sempre justificar mitjançant altres dades la cultura, la política, l'humor.
Aquests són els que falten. Edgar Llordella.
L’EDUCACIÓ
L’educació que rep el nen del text que em llegit, es una educació basada en una disciplina i en un nivell de pròpia educació alt, maneres de comportar-se no interrompre ni contradir als adults, a més se’ls protegeix molt perquè no se’ls hi diu res negatiu, en certa manera es bo pero no tot, en canvi la meva educació no te tanta disciplina com la seva, perquè la disciplina s’ha anat perden arreu del món, però em guanyat en maduresa, es cert que hi han aspectes que no són bons tampoc però podem respirar.
Trobo que la millor solució per a la educació seria combinar les dos, una mica de disciplina no es mai dolenta, però tambe menys protecció, ja que desprès passa el que passa, de manera que hi hagues disciplina però coherent i menys proteccionisme depenen de la edat .
Aquests són els que falten. Edgar Llordella.
L’educació que rep el nen del text que em llegit, es una educació basada en una disciplina i en un nivell de pròpia educació alt, maneres de comportar-se no interrompre ni contradir als adults, a més se’ls protegeix molt perquè no se’ls hi diu res negatiu, en certa manera es bo pero no tot, en canvi la meva educació no te tanta disciplina com la seva, perquè la disciplina s’ha anat perden arreu del món, però em guanyat en maduresa, es cert que hi han aspectes que no són bons tampoc però podem respirar.
Trobo que la millor solució per a la educació seria combinar les dos, una mica de disciplina no es mai dolenta, però tambe menys protecció, ja que desprès passa el que passa, de manera que hi hagues disciplina però coherent i menys proteccionisme depenen de la edat .
Aquests són els que falten. Edgar Llordella.
dilluns, 24 de gener del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)